2 Anys s'han de Celebrar

I quina millor manera que fer-ho des del blog que tinc abandonat i donar-li un canvi d'imatge.

Ara mirava molt per sobre les fotografies que tinc fetes d'aquests ultims 2 anys... i a mesura que sumava temps a guinea les fotos d'aquest pais disminuien, i en canvi augmentaven les de Barcelona... 

Després d'aquests 2 anys, crec que podria fer una tesi de com ens afecta la distancia, a la  nostra persona. Son tant els debats interns i no tant interns que he tingut, sobre com lidiar amb la distancia i l'efecte que ens provoca. 

La distancia es positiva, dura, pero positiva, et fa veure les coses des d'una perspectiva que abans no l'havies contemplat, i no parlo d'un distanciament de 2 mesos, si no d'un distanciament on tens un altre mon, on vius en una dualitat. La Caro de Barcelona i la Caro de Guinea. Son la mateixa, pero no... 

Aquesta distancia fisica i temporal, et permet relativitzar les coses, i guadir l'essencia de les mateixes, tot pren un caire diferent, i  els valors a les coses es capgiren. El que abans et molestava ara ho saps valorar d'una altre perspectiva, es com saber com observar les coses. 

Pero si una costa et permet la distancia i viure en un mon paral·lel, es el coneixers a un mateix. Coneixer coses molt positivies, pero també de negatives. En el meu mon de guinea, soc jo amb mi mateixa, es molt facil aïllar-ho tot, i concentrar.se en un mateix, si es vol clar... aqui no hi ha amics que et coneguin, no hi ha familiars, no hi ha la gent del poble, per no haber no hi ha ni el teu entorn normal, no hi ha bombardeijos de publicitat, si vols no hiha noticies del mon exterior. Crec que aquest fet es el que facina quan arribes a un lloc com guinea... I es transforma tot en un extasi, tot es perfecte i meravellos... si et deixes enduur per la corrent, si fas sense pensar. Jo mai he viscut d'erasmus, pero crec k es el mes semblant que hi viuré, i lo fort de tot es que pot durant tant temps com vulgui aquest erasmus. 

A guinea he passat per totes les fases, l'extasi, l'erasmus, la deshorientació, perdua de la realitat, i ara crec que estic en un retrobament de mi mateixa, d'aquesta Caro que ha pasat per tantes fases, i que evidentment n'és una altre.

Fa uns mesos, el que per mi era el millor lloc on podía estar, es va convertir en una persó... d'on no podia sortir, i tampoc entenia com havia pogut arribar aquell punt. pero sempre diuen que trobarte en extrems et fa creixer i resorgir. 

I ara puc dir, que n'he resorgit, segurament el meu objectiu de venir a guinea ha canviat, de fet no se quin era el meu objectiu inicial a guinea, crec que tot plegat era una excusa per fugir, i viure una altre realitat, creixer i pensar en mi. Ara potser l'objectiu es compartit, peró l'aprenentatge es no olvlidar el propi camí...

Ara visc a una Guinea amb una perspectiva molt diferent de la que vaig arribar... i estic tant o més facinada que com vaig arribar, pero l'extasi es diferent. Ni tant dolent es el mon que vaig deixar a Barcelona, ni tant brutal es el mon que hi ha a Guinea, es viure en equilibri, entre aquests dos món, pk si no es esquisofrenic! pk soc la mateixa... guinea m'ajuda a apendre de mi mateixa, consatantment hi tinc reptes, potser diferents als que tindria a Barcelona pero en definitiva unicament son reptes, i els tindré a Guinea i a tot arreu del mon. 

El que hem refereixo, es que depen de com vulguis afrontar les situacions dificils de la vida, si com dificultats o com reptes i aprenentatges... i aquí la ment i juga un paper important.... hi ha moments dificil, pero lo dificil no es superarlos, si no com lidiar amb ells... 

Se que no calia anar a Guinea per fer aquest aprenentatge, pero no hem deixa de fascinar la vida com ens planta coses al davant per aprendre i creixer. 

Ara quan vaig a Barcelona, la valoro, com quan recorriga en taxi la ciutat de bata i cada racó era una historia, a Barcelona també. Potser per aixo les fotografies d'aquests 2 ultims anys han disminuit les de guinea i augmentat (en proporció) a les de Barcelona, pk tot depen de la perspectiva en que mirem. 

Un de la multitud de personatges que he conegut a Guinea em va dir una frase, que cada cop la tinc més grabada. "Lo dificil es tornar a la teva terra i mirar des de la mateixa perspectiva que mires Guinea"

Guinea 2ª part

Mbolo a tots de nou!

Després de bastants mesos d'abstinencia bloguera torno a ser a aquí per explicar-vos noves aventures, després de reiterades peticions.

Crec que l'ultima entrada era del mes de juny, i la veritat que ja han passat uns quants mesos, i no pretenc explicar-vos tot el que he fet... però si que us posaré al dia.

L'entrada del blog es titula Guinea 2ª part, i es que he estat de vacances a Barcelona, alguns em vau poder veure, altres ni us vau enterar que havia vingut... i ja ho diuen, que a vegades agafar persepctiva a les coses, fer parons... va bè per saber un ets i on ha estat que es el que volem i quins son els nostres objectius...

Durant la meva estada a Barcelona, no vaig pensar massa en Guinea, per no dir gens, i vaig centar en Barcelona i la seva gent, va ser al tornar a Guinea, al tornar a casa meva, a la meva habitació, on vaig sentir certs vincles amb aquest país, i una necessitat imperiosa, de fer el que realment era el meu principal objectiu quan vaig decidir venir a viure a aquest país. FER FOTOS, moure'm audiovisualment per aquest país, i ser creativa. Aixi que després d'alguna que altre xerrada amb la jefa, reclamant ser partícep d'un documental que vindríen a fer a la fundació m'en vaig anar de gira per l'interior. cosa que no havia fet des que vaig arribar.

Aquí us mostro el resultat d'aquesta gira, no tenen cap fil conductor, potser la necessitat imperiosa de fer fotos. Son les ecollides després d'una super ràpida selecció de 27 de 2387 fotos fetes en 4 dies. contrallums, retrats, paisatges, nens metges, hermanas, animals i plantes, cada una amb una petita historia al darrera. Espero que les disfruteu i que us agradin.

No se el perque d'aquesta selecció, la veritat es que ha estat bastant impulsiva, i crec que son varis fils, que si estiro d'ells ens sortirant petits reports interessants.

Pels que no ho sapigueu, estic en una fundació de religioses sanitaries per la salud. El que he fet durant aquests dies, es recorer algunes de les congregacions sanitaries en les seves feines. Aqui a guinea, existeixen els hospitals, centres de salud que depenen del hospitals i que a la vegada asisteixen al poblats, on es dirigeixen als puestos de salud a passar consulta. Es a dir a cada centre de salud hi ha un equip APS, que es dirigieix als poblats a passar consulta un cop al mes, depenen de l'area que tingui cada centre de salud. en els puestos de salud, i ha l'agent de salud, que es qui aten a la població, i els asisteix (figura que treballava voluntariament fins ara) aixi a grans grans grans trets, llavors la hermanes cada congregació esta en una part del pais, i asisteixen al centres de salud, algunes asisteixen altres donen suport i els ensenyen a valdre's per si mateixos. hi ha de tot una mica. Una de les sortides al puesto de salud que es on podeu veure mes fotos, es un centre on abans era dirigit per una hermana, que ja ha marxat i ara funciona per si sol, tot un exemple dins la fundació. M'he donat compte no no apareixen hemranes, excepte en una foto, i es que les dues sortides que vaig fer, les hermanes nomes acompanyen...

N'hi ha moltes que son del cami, gent que hem creuava i personatges, mes del treball amb les hermanes, que nomes es pot veure en un parell de fotos. Com podeu veure, no hem puc desfer dels contrallums, i dels nens... jejeje

Be espero que les disfruteu! jo he disfrutat molt fentles, i recorent bastants kilomentres en cotxes, per camins rojos rodejats de selva verge i no tant verge...

Canvis, bons canvis

Mboloo!

Si ho se! vaig prometre que escriuria més sovint i no ho he fet! però es que han sigut moltes les coses que han passat ultimament. A veure anem a pams.

Just després de tornar de Malabo, vaig caure en paludisme, es a dir Malaria, resulta que un mosquitet va picar a algu que tenia malaria i després em va picar a mi i vaig caure-hi... però no us espanteu! estic forta i ho vaig superar prou bè! :) M'en vaig anar a l'altre casa i allà em van cuidar molt i molt bè. Tots diuen que vaig passar una Malaria mol lleu... i la veritat es que si que algo malament ho vaig passar, però ni de bon tros com hauria d'haver estat. Tot va començar amb una mica de mal d'esquena, calfreds, mal a les articulacions i febre... d'espres d'un test rapid, et treuen una gota de sang, i la posen una tira reactiva, segons els pals que surtin dona positiu o negatiu. Es com una barreja entre un predictor i un test dels diabetics! jijiji. el test me'l va fer una noia que es pediatra, que estava de pas per la casa, i el Juan va ser qui va posar el reactiu... total que la prova no era molt fidedigne, em va sortir negativa. Però jo em vaig pendre igualment el tractament, l'endemà men vaig anar al centre de salud i va donar positiu. aixi que vaig seguir amb el tractament i deixant-me que hem cuidessin. controlantme la febre... la vaig portar poru dignament! :) i quan em vaig sortir vaig fer una paella per celebrar-ho! :)

Desprès de passar la Malaria, es com si moltes coses que em molestaven haguessin marxat amb ella. L'Ali, l'administradora, finalment es va decidir, i em va dir que si que se n'anava a viure a la casa, i que em volia a mi com a companya de pis!! va ser la millor noticia que hem podien donar, Aixi que just soritr de la malaria, em va ficar amb un trasllat! vam estar netejant la casa, i fent-la nostra. De moment uns poso fotos de l'abans i de la festa de inaguració. Ens en vam anar al sastre a que amb teles d'aki ens fes fundes pels coixins, pk les que hi havien eren super orteres. i pel biombo que veieu tb. i res a la festa d'inaguració, encara no la teniem decorada del tot... i la llum ens va donar la benvinguda! no hi havia llum per tant no hi havia muscia. Segona festa que monto i la llum m'abandona!!! tota, que vam repartir espelmes a tort i a dret, i birres amb glaçons, i al final ja calentes, cosa força habitual a guinea, i entre movils i una radio a piles... vam fer la festa! i després a l'antaño stramuros, que es un paf que tenim al mateix carrer! pero per sort o per desgracia, aquell dissabte el tacaven!! crec k per sort! :) aixi que vam estar fins que ens vam fer fora.

el fet de canviar de pis ha estat tot un canvi!! ens sentim més guineanes,i jo més després de passar la Malaria. La llum va trigar 5 dies a tornar!!! i amb la llum l'aigua, pk l'aigua funciona amb bomba, i si no hi ha llum no hi ha bomba... aixi que a dutxa de cubos, i amb lamperes de petroli.. les dies es feien molt més curts, ja que aquí el sol es pon a les 7 de la tarda... i a les 9 ja vols anar a dormir. Pero l'experiencia no la cambiem, cada matí ja tenim la nostra rutina, i podem deixar el cotxe a casa... aixi que anem a treballar i tornem, desconectem, i en ho passem la mar de bè! Amb l'Ali la convivencia es bonissima i crec que farem molt bona amistat! això promet!

Per la resta tot bè, no ens hem mogut massa aquests dies de Bata, algun dia punta mbonda, l'altre a les platges de bolndoo, i es que encara que no us ho cregueu, aqui ara fa mal temps! esta tot el dia tapat i fa fred!!!! a la nit em d'anar una mica de camisa, o foulard! i aquest matí m'he hagut d'esclafar l'aigua en una olla, perque una dutxa d'aigua freda les 7 del matíiii es una mica dura.... i quin plaer l'aigua calenta!! :) aixi que poc sol!! però s'esta molt bè, els guineans/es estan encantats!!! i van amb jerseis!! bonissim!!!!

I tinc una bona noticia que donar-vos! em sembla k ja us vaig comentar que volia anar a Kenia, no? bè, despres de tornar de malabo, i caure en malaria, vaig haver de tramitar el visat d'entrada i sortida! la veritat que no sabem de la llibertat que tenim a europa per marxar d'un pais a l'altre sense cap mena de problema... Aquí per poder marxar del pais i tonrar a entra, haig de fer una carta al minsteria tutor, que en aquest cas es el de sanitat, aquests l'han de firar, (15 dies) i despres entrar a la policia a que et facin el visat(15 dies) jo tenia un contacte, pero tot i amb aquest contacte... res de res, vaig tenir el visat un parell de dies més tard de quan volia marxar... i finalment no vaig marxar... Però bueno... suposo que ja soc una mica guineana, i no m'hi havia fet massa a la idea, pk sabia que aquí pot passar de tot. I es que encara que hagues tingut el visat, no hagues pogut anar a Kenia, ja que em va fer el visat amb destí a Espanya... i buenu amb el visat a la ma... i desprès de donar una mica de voltes vaig decidir venir a passar les vacancetes a Barcelona. el meu proposit era venir a l'octubre... però vaig pensar que quedava massa a l'aprop dels nadals... aixi que vaig pensar que el millor seria deixar mes espai. aixi que vinc al calor de Barcelona i la meva gent. Vindré de mitjans d'agost a mitjans de setembre!!! espero que no hi hagi massa gent de vacances i ens poguem veure tots!!!

La veritat es que ara estic molt bè a guinea, i podria aguantar fins l'ocutubre o desembre perfectament... però crec que es sa conectarme amb la meva terra i la meva gent... aixi que aviat em tindreu per aquí explicant batalletes.

Aps!!! el diumenge vam despedir a la Mireia!!! despres de dos anys s'en torna a Barcelona, la mieria ha estat un puntal molt important per mi aquí... i la trobaré moltissim a faltar! pero, ja ho diuen unos vienen y otros se van. Se'n va la Mieria però els de l'assocaició [ells] ja els tenim aquí, aixi que ara em toca fer de Mami GUineana, de moment aquest cap de setmana marxem amb el José Tomas, company de feina cap a l'interior, a Ebinayong!!!! segurament que ens ho passem genial!

ja us posaré fotos de moment. fotos de la festa d'inaguració, i de la casa,

Marcial Abaga Barril

- "Me llamo Marcial Abaga Barril" Així es com respon Marcial quan el truca algú per teléfon... Segurament que qui no conegui la historia de Marcial i els expliqui aixó, direu aquest es com el Forest Gum però a la Guineana... Bè, avui em permetré el luxe d'expilcar-vos la historia d'aquest home.

Vaig conèixer en Marcial de la ma de Jordi Sant, Just ronda l'any, a Barcelona. Jo em plantejava el més de quedarme sola per Guinea. Jo li vaig plantegar-li el que jo volia fer, el meu reportatge de fotos. la seva resposta: -"mientras sea algo crítico que voy a ayudar en lo que sea". I aixi va ser, vaig passar 15 dies a Malabo, i gracies a ell, i al seu afany per ensenyarme alló que tothom vol amagar de Guinea, em va sortir un reportatge prou bo per estar en el país on era. Els dies plujosos hem portava als barris de fang, per veure com viviem. Em portava als grans palaus i m'ensenyava que hi havia al darrera. I axi, entre camins de fang, fotos i llargues passejades m'explicava la seva vida i la del país on vivia.

Marcial va perdre el pare fa cosa de 19 anys. Va morir fruit de ser tortura pel govern d'aquell moment, i a la seva mare tb la van torturar, estan embarassada. Des d'aquell moment Marcial va decidir unir-se a la opocisicó, i fer-se del CPDS. el partit amb més força de l'oposició a guinea Equatorial. Marcial no m'ha explicat massa bè la seva historia, no vam tenir tampoc temps per profunditzar en la seva vida personal, i jo tampoc gosava preguntar massa. el seu passar era dur... dur com ell, i imposava molt de respecte. Mentre anavem tombant cantonades de fang i pujant i creuant camins d'entre els barris més pobres de la ciutat de Malabo, jo anava darrera amb la camera, i ell davant guiant-me el camí. Marcial es coix, crec que fruit d'una tortura, no n'estic segura, no vaig gosar a preguntar, però l'haurieu de veure com sense cap mena de complexe camina per aquests carrer casi impossibles de transitar.

Us explico tot aixó pk es una home que em causa admiració. Te una foralesa i una tenacitat imparables, i te una ment oberta i uns principis que molts voldriem tenir. Marcial podria tenir el que volgues, pk tot Malabo el coneix, coneix gent que va de la ma del Sr, President. podria viure diganament, en una casa de toxanes, al mig de la ciutat de malabo, amb llum i aigua corrent; pero viu en una de les barriades mes pobres, en una casa de fusta, sense llum ni aigua corrent. No acceptarà res que vingui d'on no vol que vingui. Tampoc treballa, pero no esta quiet ni un sol dia, no pare de viatjar que si barcelona, Madrid, sud Africa, Kenia, i tot per defensar alló en el que creu. De que viu i com viu el Marical? com conseguiex sobreviure? no ho se. Te una dona i 5 fills, un d'ells no es de la seva dona. El Cristian qui va rebre la primera comunió, Marie, la rubia, i les dues Bessones panchi y conchi. L'unic defecte que li trobo a Marcial, es com tracta a les seves filles i en part a la seva dona, no entenc com un home amb una ment tant oberta, i que ha vist tant de mon, i amb uns principis tant marcats, pot tractar les seves filles i la seva dona com un guineà més... en fi.

Divendres m'en vaig anar a Malabo, a assistir a la comunió del seu fill. Vaig anar el que va ser la meva casa durant 15 dies. no havia avisat de que hi anava. Em va obrir la porta Ruslan, el petit de la casa, mi maridito. al veure'm es va quedar uns instants paralitzats, i sense dir res sem va llençar a les cames! la reacció de l'aslie, la germana de Ruslan, va ser iluminant-se-li la Cara! i Cridant el meu nom em va abraçar. Era evident que el sentiment que jo en guardava d'ells era recíproc. Remigia la mami no hi era. van anar apareixent veïns i veïnes que s'enrecordaven de mi i em venien a saludar. En aquestes que va apareixer la Remigia! quina dona!!! La fortalesa que te en Marial ja se d'on la tret! vam estar xerrrant una estona, i després ens vam posar a veure la serie mexicana que feien a la tele. Com sempre feiem a l'estiu.

Despres del retrobament ja m'en vaig anar a dormir i l'endemà... Pluja i fang.. i sense covertura al movil. El fill petit. El Diosdado, Tantaran, el nom de casa, em va explicar que era una lluvia hembra. I jo hembra? i em diu si, porque molesta! i evidentment li vaig preguntar per la lluvia macho, i em va dir, es aquella que cae fuerte y luego solea. La lluvia embra es aquella que va caient constant k no para. Despres d'aquesta super classe de plujes sexistes. men vaig anar cap a la casa on es feia la comunió, hi havien totes les dones cuinant, vaig estar jugant amb els nens. Em vaig retrobar amb les bessones, el Cristian i la Marie, estaven totes guapissimes! i despres vaig ajudar amb el foc i cuinar alites. Tragant-me funt i plorant de picor als ulls. Les Guineanes es feien creus de com una blanca podia estar alla sentada en un cubo de pintura al costa d'un foca tragant fum. Te integras bien em deien!

Al final del dia va arribar el Marcial. Venia de Sud Africa, d'un congrés. Vam estar xerrant pero aviat vam anar a dormir. l'endemà hi havia la comunió.

Vaig arribar a l'esglèsia, i hi havia moltissima gent, pero ningú de la famila del Marcial. Havien tingut un problema i arribaven més tard. Va apareixer el Cristian sol. el vaig saludar i vaig entrar a l'esglesia. Era la Catedral de l'Ela Nguema. El barri on sempre havia viscut el Marcial. Els primers moments em vaig sentir incomode, totes les mirades venien a mi. Era la unica blanca de l'esglèsia, (excepte alguna alvina) i a sobre una de les 10 fotografs que hi havien. Encara cantava més. La veritat es que hem va fer molt de pal treure la camara. Perque sabia que seria encara més el centre d'atenció. Em vaig quedar contemplant les imatges de l'esglesia. Un Jesús inmens, rodejat d'angels, blancs i negres... Escenes de la bibilia, on apareixien blancs i negres... la veritat es que es de les poques esglesies que integren les dues races. Ja que ho les imatges son totes blanques o totes negres. Però costa trobar, que una mateixa escena la comparteixin blancs i negres.

Després d'estar una bona estona contemplant les imatges, vaig començar a donar un cop d'ull a la gent. i els nens que feien la comunió. nenes vestides de Blanc com si s'anessin a casar, i nens vestits de marineritos. igual que una comunió a España. Les nenes s'havien posat cabell postis, com si fos el d'una blanca.... I aquí va començar la meva reflexió. LA missa a la que estava assisint era algo que s'els hi a imposat a creure-hi. Aquella gent que resaven tant convençudament, aquell capellà, que reclamava de la importancia d'assistir a missa, i no patir per l'hora que marcava el rellotge...

Jo sóc Cristiana, batejada, primera comunió i confirmació, fins els 17 anys vaig assistir cada dissabte a missa. I ara soc de la religió de creure en mi. Em feia creus, com tota aquella gent, amb una religió imposada, amb una cultura, que cada dia em fascina més(tot i tenir les seves coses bones i les seves coses dolentes), com tots, o molt pocs, valoren la cultura que tenen. I volen, cada cop més, assemblar-se a aquells qui els hi van treure tot. la seva cultura i la seva identitat. I jo estava allà, a l'Africa, assisitin a una comunió, que si no fos pels colors de pell, sería exactament igual a una comunió a l'esglesia del meu poble. Era com una peça d'un puzle on no encaixaven les peces. Que collons hi pintava al mig de l'africa aquella missa....

Despres de la comunió, despres d'haver-me de barallar amb fotografs per tots tenir la millor foto del nen que revia. Despres d'intentar sortir d'una esglèsia a reventar de gent. Ens vam reunir tota la família. per anar a celebrar a casa el Marcial la comunió. ell em va dir que fins les 8 no era la celebració oficial. Que encara s'estava cuinant.

El Marcial, es fill de pare Fang i mare Annobonesa, i la seva dona es bubi. I ell va voler fer una celebració barrejant les 3 etnies. I al pobre li va sortir una mica al revès tot. ja que les annoboneses cuinen el dia abans de la celebració, i quan el nen/a arriba de rebre la comunió, ja esta tota la festa preparada, les Bubis, cuinen durant el dia de la comunió i a la nit el celebra tot. I les fang, la seva representació era tant poca que jo no ho van ni intentar. Aixi que hi havia molta tensió a l'ambient. Pero el Marcial es una hom tenaç, i va posar a tothom incluida sa mare al seu lloc. Sense discusions, sense cridar. Simplement reclamant alló que volia. Va haver-hi moments on la situació era realment incomode. I estic convençuda que vaig assistir a una de les comunións més surrealistes de Guinea... pero l'hora oficial de la celebració va arribar. I el Marcial, juntament amb la seva dona i el seu fill, va explicar el perque d'aquella celebració tant peculiar. I va donar pas a l'inci de la festa.

Cada cop que comparteixo algun moment amb aquest home, em quedo frapada pel seu caracter, no va parar des que va baixar de l'avió que el tornava de sud Africa. Però, ell patia per mi, perque no m'ho estigues passant bè, pk havia agafat un avió de Bata a Malabo expressament per venir a la comunió, mentre la seva familia s'estava tirant els plats pel cap! I si van haver-hi moments icomodes, pero també va ser interessant veure com entre ells, les difrents etnies, també els hi costa la integració. Jo vaig estar observant, i pensant en aquesta entrada del blog. Vaig apendre a a Cuinar Avalà, vaig ballar al més pur estil africà. I vaig acabar dormint al sofà de casa el Marcial reventada per tota la jornada. L'endemà al matí, em vaig llevar i cap a l'aeroport, de camí, degut a la extrema seguretat que hi ha a Malabo per la cumbre Africana em van demanar el passapaort. Finalment a l'aeroport amb el café amb llet refelexionava de tota la jornada viscuda mentre veia a la tele, el cuerpo humano... on em va tornar a venir la reflexió que vaig fer a l'esglesia...

filosofant una mica

Fa uns dies, una bona amistat en va fer recordar d’on vinc. Em va fer recordar el perquè esti aquí el que m’ha costat arribar. Em va fer adonar de tot el procés d’aconseguir un somni. O si no un somni allò que volem. Tot va començar per saber allò que no volem, no sabem on arribarem, pero sabem on no volem arribar. Jo fa temps ni per uns instats m’imaginava estar vivint en aquest país, ni molt menys m’imaginava vivint fora del meu poble. I estic vivint ni mes ni menys que a l’Àfrica. Ara després de tot el camí que he recorregut puc dir que he trobat el meu lloc, almenys ara, no se si serà el meu lloc l’any que ve ni quant durarà aquesta sensació d’estar a la cresta de l’ola. Es en aquests moments que de tant en tant va bé recordar el camí qe has fer per estar on ets. Va bè recordar-lo, no per estar presents en el passat, si no per estar alerta per el futur que vindrà i no abaixar la guàrdia, i per seguir lluitant per perseguir el que volem.

Aviat farà 3 mesos que ja visc a Guinea Ecuatorial, i el balanç de tot plegat es positiu, però aquests dies, crec que el tornado que vaig entrar en el moment que hem van dir que venia cap aquí... aquest tornado ja esta parant. I ara toca posar els peus a terra, i començar a caminar. I es que aquests mesos han estat moltes les emocions i les senacions. i tot passava tant depressa que no tenia temps per païr. Aquests dies me n'estic adonant que dins meu hi ha hagut una revolució i un canvi. I ja ho diuen abans de l'ordre ve el caos, doncs ja hem passat aquest caos i ara toca posar ordre.

Aquest tornado d'emocions, i sentiments m'ha fet olvidar per uns moments el que he vingut a fer a Guinea. i si que ha estat a treballar, i venir a buscar algo que aquí m'estava cridant, que no sabia ben bè que era. Diguem-ne que ho començo a saber, m'estic trobant m'estic coneixent encara més i estic coneixent a gent que m'aporta coses molt possitives i que hem fan ser millor persona. A vegades ens passa, que no veiem el que tenim, que entrem en una bola de merda que tot va malament, i no som conscient del que tenim al davant. Aquests dies enrere, producte de l'anyorança i melancolia de moltes coses que he deixat a la meva terra m'impedia veure on soc i el que he aconseguit!! i es que a vegades no estem acostumats a que les coses en surtin bè ni a disfrutar del que hem aconseguit. A vegades fem un camí dur per arribar, i un cop i som no ho sabem valorar ni disfrutar. Perque el que en ha agradat és el camí.

Aquests mesos han estat el fi d'una etapa...i crec que ara n'obro una altre, una altre etapa aquí a l'Africa, nova gent, nous amics i noves emocions i més aventures i sobretot MÉS FOTOS. Us podeu creure que no he tret casi la camara? jo tampoc m'ho crec. Sé que Guinea es un pais complicat per fer fotos, però tampoc m'he mogut per fer-les, i no m'he mogut perque el meu cap era a revossar de emocions i sentiments. ARa tot arriba a la calma, i ara en repós, torno a seguir el camí que hem va portar fins aquí. Amb la motxilla ben carregada d'ilusió, ara si que puc dir que emprenc una etapa de creativitat, una etapa de tornar a fer fotos!!! perque ho necessito!!


I ara deureu pensar! collons la Caro, porta setmanes sense escriure i ens surt amb aquesta filosofada de la vida! i es que si no escribia es pk era tal la revolució que no sabia plasmar-la en un paper o millor dit en un teclat k estem a l'era de la tecnologia.

Han estat moltes les coses que han passat! un aniversari a la platja, sense llum i musica improvitzada per rapers. Unes concurs de rap contra l'abús de l'alchol on haurieu d'haver vist aquests marrecs com començaven a rapejar les seves primers cançons!!! una final de la champions, amb el barça guanyador!! nova gent a l'oficina!! carnet de Conduir i poder moure'm amb llibertat! nova gent nous cercles d'amistat! noves ilusions molta enyorança!!! revolucions i mogudes a la nostra terra, videos de desallotjaments a plaça catalunya que hem feien caure les llagrimes de rabia, i no poder estar allà per viure-ho! setmanes sense internet i desconectada del mon, impacient perque la nova gent d'[ells] conegui aquesta terra, i emocionada per poder-lis ensenyar! un possible viatget a Kenia... i molta energia per seguir endavant!!!

DEmà m'en vaig a Malabo! la ciutat que hem va acollir 15 dies a l'estiu, veure a la meva segona mami guineana, al marcial, aniré a una comunió! veuré el salomon! i estare a la ciutat on va neixer el meu repor de fotos! i de ben segur que em carregarà les piles! i veuré el fil per treure d'una vegada la camarà i començar a ensenyar-vos fotos! :)

aixi que no patiu!! que ja torno a ser aquí amb moltes ganes de guerra!! sento aquesta espera...