Marcial Abaga Barril

- "Me llamo Marcial Abaga Barril" Així es com respon Marcial quan el truca algú per teléfon... Segurament que qui no conegui la historia de Marcial i els expliqui aixó, direu aquest es com el Forest Gum però a la Guineana... Bè, avui em permetré el luxe d'expilcar-vos la historia d'aquest home.

Vaig conèixer en Marcial de la ma de Jordi Sant, Just ronda l'any, a Barcelona. Jo em plantejava el més de quedarme sola per Guinea. Jo li vaig plantegar-li el que jo volia fer, el meu reportatge de fotos. la seva resposta: -"mientras sea algo crítico que voy a ayudar en lo que sea". I aixi va ser, vaig passar 15 dies a Malabo, i gracies a ell, i al seu afany per ensenyarme alló que tothom vol amagar de Guinea, em va sortir un reportatge prou bo per estar en el país on era. Els dies plujosos hem portava als barris de fang, per veure com viviem. Em portava als grans palaus i m'ensenyava que hi havia al darrera. I axi, entre camins de fang, fotos i llargues passejades m'explicava la seva vida i la del país on vivia.

Marcial va perdre el pare fa cosa de 19 anys. Va morir fruit de ser tortura pel govern d'aquell moment, i a la seva mare tb la van torturar, estan embarassada. Des d'aquell moment Marcial va decidir unir-se a la opocisicó, i fer-se del CPDS. el partit amb més força de l'oposició a guinea Equatorial. Marcial no m'ha explicat massa bè la seva historia, no vam tenir tampoc temps per profunditzar en la seva vida personal, i jo tampoc gosava preguntar massa. el seu passar era dur... dur com ell, i imposava molt de respecte. Mentre anavem tombant cantonades de fang i pujant i creuant camins d'entre els barris més pobres de la ciutat de Malabo, jo anava darrera amb la camera, i ell davant guiant-me el camí. Marcial es coix, crec que fruit d'una tortura, no n'estic segura, no vaig gosar a preguntar, però l'haurieu de veure com sense cap mena de complexe camina per aquests carrer casi impossibles de transitar.

Us explico tot aixó pk es una home que em causa admiració. Te una foralesa i una tenacitat imparables, i te una ment oberta i uns principis que molts voldriem tenir. Marcial podria tenir el que volgues, pk tot Malabo el coneix, coneix gent que va de la ma del Sr, President. podria viure diganament, en una casa de toxanes, al mig de la ciutat de malabo, amb llum i aigua corrent; pero viu en una de les barriades mes pobres, en una casa de fusta, sense llum ni aigua corrent. No acceptarà res que vingui d'on no vol que vingui. Tampoc treballa, pero no esta quiet ni un sol dia, no pare de viatjar que si barcelona, Madrid, sud Africa, Kenia, i tot per defensar alló en el que creu. De que viu i com viu el Marical? com conseguiex sobreviure? no ho se. Te una dona i 5 fills, un d'ells no es de la seva dona. El Cristian qui va rebre la primera comunió, Marie, la rubia, i les dues Bessones panchi y conchi. L'unic defecte que li trobo a Marcial, es com tracta a les seves filles i en part a la seva dona, no entenc com un home amb una ment tant oberta, i que ha vist tant de mon, i amb uns principis tant marcats, pot tractar les seves filles i la seva dona com un guineà més... en fi.

Divendres m'en vaig anar a Malabo, a assistir a la comunió del seu fill. Vaig anar el que va ser la meva casa durant 15 dies. no havia avisat de que hi anava. Em va obrir la porta Ruslan, el petit de la casa, mi maridito. al veure'm es va quedar uns instants paralitzats, i sense dir res sem va llençar a les cames! la reacció de l'aslie, la germana de Ruslan, va ser iluminant-se-li la Cara! i Cridant el meu nom em va abraçar. Era evident que el sentiment que jo en guardava d'ells era recíproc. Remigia la mami no hi era. van anar apareixent veïns i veïnes que s'enrecordaven de mi i em venien a saludar. En aquestes que va apareixer la Remigia! quina dona!!! La fortalesa que te en Marial ja se d'on la tret! vam estar xerrrant una estona, i després ens vam posar a veure la serie mexicana que feien a la tele. Com sempre feiem a l'estiu.

Despres del retrobament ja m'en vaig anar a dormir i l'endemà... Pluja i fang.. i sense covertura al movil. El fill petit. El Diosdado, Tantaran, el nom de casa, em va explicar que era una lluvia hembra. I jo hembra? i em diu si, porque molesta! i evidentment li vaig preguntar per la lluvia macho, i em va dir, es aquella que cae fuerte y luego solea. La lluvia embra es aquella que va caient constant k no para. Despres d'aquesta super classe de plujes sexistes. men vaig anar cap a la casa on es feia la comunió, hi havien totes les dones cuinant, vaig estar jugant amb els nens. Em vaig retrobar amb les bessones, el Cristian i la Marie, estaven totes guapissimes! i despres vaig ajudar amb el foc i cuinar alites. Tragant-me funt i plorant de picor als ulls. Les Guineanes es feien creus de com una blanca podia estar alla sentada en un cubo de pintura al costa d'un foca tragant fum. Te integras bien em deien!

Al final del dia va arribar el Marcial. Venia de Sud Africa, d'un congrés. Vam estar xerrant pero aviat vam anar a dormir. l'endemà hi havia la comunió.

Vaig arribar a l'esglèsia, i hi havia moltissima gent, pero ningú de la famila del Marcial. Havien tingut un problema i arribaven més tard. Va apareixer el Cristian sol. el vaig saludar i vaig entrar a l'esglesia. Era la Catedral de l'Ela Nguema. El barri on sempre havia viscut el Marcial. Els primers moments em vaig sentir incomode, totes les mirades venien a mi. Era la unica blanca de l'esglèsia, (excepte alguna alvina) i a sobre una de les 10 fotografs que hi havien. Encara cantava més. La veritat es que hem va fer molt de pal treure la camara. Perque sabia que seria encara més el centre d'atenció. Em vaig quedar contemplant les imatges de l'esglesia. Un Jesús inmens, rodejat d'angels, blancs i negres... Escenes de la bibilia, on apareixien blancs i negres... la veritat es que es de les poques esglesies que integren les dues races. Ja que ho les imatges son totes blanques o totes negres. Però costa trobar, que una mateixa escena la comparteixin blancs i negres.

Després d'estar una bona estona contemplant les imatges, vaig començar a donar un cop d'ull a la gent. i els nens que feien la comunió. nenes vestides de Blanc com si s'anessin a casar, i nens vestits de marineritos. igual que una comunió a España. Les nenes s'havien posat cabell postis, com si fos el d'una blanca.... I aquí va començar la meva reflexió. LA missa a la que estava assisint era algo que s'els hi a imposat a creure-hi. Aquella gent que resaven tant convençudament, aquell capellà, que reclamava de la importancia d'assistir a missa, i no patir per l'hora que marcava el rellotge...

Jo sóc Cristiana, batejada, primera comunió i confirmació, fins els 17 anys vaig assistir cada dissabte a missa. I ara soc de la religió de creure en mi. Em feia creus, com tota aquella gent, amb una religió imposada, amb una cultura, que cada dia em fascina més(tot i tenir les seves coses bones i les seves coses dolentes), com tots, o molt pocs, valoren la cultura que tenen. I volen, cada cop més, assemblar-se a aquells qui els hi van treure tot. la seva cultura i la seva identitat. I jo estava allà, a l'Africa, assisitin a una comunió, que si no fos pels colors de pell, sería exactament igual a una comunió a l'esglesia del meu poble. Era com una peça d'un puzle on no encaixaven les peces. Que collons hi pintava al mig de l'africa aquella missa....

Despres de la comunió, despres d'haver-me de barallar amb fotografs per tots tenir la millor foto del nen que revia. Despres d'intentar sortir d'una esglèsia a reventar de gent. Ens vam reunir tota la família. per anar a celebrar a casa el Marcial la comunió. ell em va dir que fins les 8 no era la celebració oficial. Que encara s'estava cuinant.

El Marcial, es fill de pare Fang i mare Annobonesa, i la seva dona es bubi. I ell va voler fer una celebració barrejant les 3 etnies. I al pobre li va sortir una mica al revès tot. ja que les annoboneses cuinen el dia abans de la celebració, i quan el nen/a arriba de rebre la comunió, ja esta tota la festa preparada, les Bubis, cuinen durant el dia de la comunió i a la nit el celebra tot. I les fang, la seva representació era tant poca que jo no ho van ni intentar. Aixi que hi havia molta tensió a l'ambient. Pero el Marcial es una hom tenaç, i va posar a tothom incluida sa mare al seu lloc. Sense discusions, sense cridar. Simplement reclamant alló que volia. Va haver-hi moments on la situació era realment incomode. I estic convençuda que vaig assistir a una de les comunións més surrealistes de Guinea... pero l'hora oficial de la celebració va arribar. I el Marcial, juntament amb la seva dona i el seu fill, va explicar el perque d'aquella celebració tant peculiar. I va donar pas a l'inci de la festa.

Cada cop que comparteixo algun moment amb aquest home, em quedo frapada pel seu caracter, no va parar des que va baixar de l'avió que el tornava de sud Africa. Però, ell patia per mi, perque no m'ho estigues passant bè, pk havia agafat un avió de Bata a Malabo expressament per venir a la comunió, mentre la seva familia s'estava tirant els plats pel cap! I si van haver-hi moments icomodes, pero també va ser interessant veure com entre ells, les difrents etnies, també els hi costa la integració. Jo vaig estar observant, i pensant en aquesta entrada del blog. Vaig apendre a a Cuinar Avalà, vaig ballar al més pur estil africà. I vaig acabar dormint al sofà de casa el Marcial reventada per tota la jornada. L'endemà al matí, em vaig llevar i cap a l'aeroport, de camí, degut a la extrema seguretat que hi ha a Malabo per la cumbre Africana em van demanar el passapaort. Finalment a l'aeroport amb el café amb llet refelexionava de tota la jornada viscuda mentre veia a la tele, el cuerpo humano... on em va tornar a venir la reflexió que vaig fer a l'esglesia...